15è. Per què els espinacs tenen ferro?

Quants de vosaltres no coneix al popular Popeye, aquell mariner que es va fer famós per menjar espinacs. I quantes vegades els vostres pares us han dit que heu de menjar espinacs per fer-vos més forts i perquè tenen ferro? Segur que el coneixeu molt bé i també us ho han dit moltes vegades. Però us heu parat a pensar què hi ha de cert en aquesta afirmació? Moltes vegades a les botigues, als supermercats i fins i tot a la televisió ens mostren coses com a certes quan en realitat no ho són. I un exemple clar són els espinacs.



I AIXÒ PER QUÈ?

Des de petits ens deien que mengéssim molts espinacs perquè portaven ferro. Fins i tot als dibuixos animats de Popeye, aquest agafava totes les seves forces a base de menjar moltes llaunes d’espinacs.

Doncs es veu que no. Els espinacs contenen ferro, però deu vegades menys del que s’ha cregut durant molts anys. De fet, el ferro de l’espinac no s’absorbeix bé perquè te molt àcid oxàlic que fa insoluble al ferro. Això és degut a un error d’impremta que es va cometre a finals del S. XIX, en el qual es va córrer cap a la dreta la coma en els decimals, donant un valor multiplicat per 10 del real.

Realment, els espinacs tenen 3mg de metall per cada 100 grams d’espinacs, en lloc dels 30mg que durant tot aquest temps ens han fet creure. Al 1930 un grup de científics alemanys va desmentir formalment l’error. Però no es va saber fins que va sortir publicat a la revista British Medical Journal. Com sol passar sovint, aquest descobriment no va tenir la mateixa repercussió que el descobriment anterior. Passar de 30 mg de metall per cada 100g de verdura a tan sols 3 mg implicava deixar de ser probablement un dels aliments amb més ferro coneguts i situar-se modestament entre la resta d’aliments. Així, els ous o les llenties tenen més ferro que els espinacs.

Però com a curiositat d’aquest error, s’ha de destacar que el consum d’espinacs es va disparar i va créixer per damunt del 33%. I aquest cop, sí que no hem corregut la coma.

14è. Per què regalem un llibre per Sant Jordi?

Demà és el dia de Sant Jordi i com a curiosa incondicional de tot no he pogut evitar posar-me a pensar. Sabem que aquest dia a la noia enamorada se li regala una rosa i al noi un llibre. Recordem alguna cosa d’un drac que es menja a una princesa i un cavaller que mata el drac. O potser és el drac el que es menja el cavaller i la princesa el mata? Però de totes maneres, què té a veure el drac amb regalar llibres?


La llegenda es basa amb Sant Jordi de Capadocia (regió de Turquia), soldat romà que va viure al S.IV. S’ha de tenir en compte que es relata en diverses parts d’Europa i Àsia menor com a pròpia, així que els detalls variaran segons la tradició local. La història comença amb un drac que fa niu a la font que proveeix d’aigua una ciutat. Com a conseqüència, els ciutadans havien d’apartar diàriament al drac de la font per aconseguir aigua. Així que oferien un sacrifici humà que es decidia a l’atzar, fins que un dia li va tocar a la princesa del poble. Quan estava a punt de ser menjada pel drac, apareix Sant Jordi mata al drac i salva la princesa. A grans trets commemorem aquesta victòria, però no hi apareix cap llibre.


I AIXÒ PER QUÈ?


Si ens remuntem al S. XXI parlar de dracs, prínceps i princeses queda una mica lluny. A Catalunya la diada de Sant Jordi te tres vessants: per una banda és el dia del Patró, per una altra el dia del Llibre, i per últim regalem una rosa com a mostra del nostre amor.

El 23 d’abril és el dia del llibre. A Catalunya es va començar a celebrar l’any 1926 amb motiu de la mort de Cervantes. Aquest mateix dia, a Anglaterra, es celebra la mort de Shakespeare al 1616. Mentre la festa del llibre en altres llocs desapareixia, en el nostre país es convertia en una de les celebracions més populars. El motiu de l’èxit s’atribueix a la coincidència amb la festivitat del Patró de Catalunya i l’antiga tradició de regalar roses com a símbol d’amor. A més aquesta celebració contribuïa a potenciar la difusió i venda de llibres en català. La diada de Sant Jordi no ha arribat a tota Espanya i només es celebra en determinades comunitats com Catalunya, Aragó, el País Valencià, la Rioja, Càceres, i un petit poble de Salamanca: Olmedo de camaces.


Que tingueu una bona diada de Sant Jordi!

13è. Per què tenen gepa els camells?

Abans els meus animals preferits eren els gats, però des d’aquest moment ho són els camells. Aparentment semblen uns animals lletjots, no massa agraciats, i això de les gepes estèticament no els hi queda molt bé. Però es que he descobert que són uns animals molt ben fets, Déu els va crear ben fets. Ja tenia raó el conte de la Bella i la Bèstia, quan deia que la bellesa està en l’interior.
Com deia, els camells tenen la reputació de ser criatures malhumorades i obstinades que escupeixen i donen puntades de peu. Però en realitat, solen estar de bon humor, són tranquils i intel•ligents. Els sorolls que fan quan els carreguen i quan han d’aixecar-se és el com grunyir i respirar fort d’un elevador de pesos en acció, i no un senyal de descontent. Però el que més m’ha sorprès de tot ha estat la seva gepa. Els humans comencen a suar quan la temperatura exterior és superior a la del cos, d’uns 37ºC, però els camells tenen un termòstat únic. La temperatura del cos del camell és per norma general més baix que la temperatura ambiental. Un fet curiós és que un grup de camells decansant evitarà l’excés de calor pressionant els seus cossos l’un contra l’altre.


I AIXÒ PER QUÈ?

Al contrari del que popularment es creu, els camells no utilitzen la seva gepa com a tancs d’aigua, cosa que els permetria recórrer grans distàncies sense necessitat de beure. El que hi ha dins la gepa te més a veure amb la manera que tenen de suportar un calor tan extrem com és el del desert. La gepa del camells no són dipòsits d’aigua sinó reserves de grassa per a casos d’urgència. A les dones se’ns acumula a les cartutxeres o al cul, però als camells a la gepa. Quan l’animal no menja suficient disposa a dins la gepa d’una font d’energia per poder sobreviure en les dures condicions del desert. La majoria dels mamífers emmagatzema l’excés de grassa al voltant del cos per a que actuï de manta i conservi el calor. Però els camells necessiten eliminar el calor, de manera que en comptes de tenir una capa de grassa al voltant del cos la tenen a l’esquena. Molts animal de sang calenta necessiten mantenir una temperatura estable. Com que els camells no poden evitar l’intens calor del seu medi ambient, el seu cos permet que la temperatura corporal augmenti amb la de l’aire arribant a 35ºC pel matí i més de 40ºC a mesura que avança el dia. D’aquesta manera sua i pot aguantar el calor del desert. Quan un camell arriba a un oasis i te l’oportunitat de beure és capaç de consumir fins a 200 litres d’aigua en una sola vegada.

Així, els camells poden estar molt temps sense beure ni menjar. Són uns animals ben fets per sobreviure al desert.

12è. Per què es llença arròs en els casaments?

Quan som adults sovint perdem la innocència, passem per desapercebudes coses que ni tan sols sabem perquè passen. I ens és igual, perquè tenim altres coses al cap. Me’n vaig donar compte aquest dissabte passat, quan en sortir de la boda del meu cosí la meva germaneta em va preguntar: Tata, tata per què li tirem arròs als nuvis?? Eh per què?? I jo tota dubtosa li vaig dir que era per unir el seu amor. Sí, no va sonar massa contundent la resposta. I la veritat és que em va fer pensar. I potser és que jo sóc una mica com en Peter Pan, i no vull deixar de banda l’etapa dels perques de la vida. Em vaig submergir en històries, llegendes, mites i altres coses que la raó no comprèn sobre l’arròs. I el cert és que la resposta que li vaig donar a la meva germana tampoc anava massa desencaminada...



I AIXÒ PER QUÈ?

Primer de tot hem de començar sabent una mica més sobre aquest cereal, i es que conta una llegenda de la Índia que el Déu Siva va crear una donzella a la que va anomenar Retna Dumila. Molt enamorat de la criatura creada va voler casar-se amb ella, però aquesta li va posar una condició: havia de trobar un aliment que no es cansés mai de menjar. El Déu Siva va enviar als seus millor homes a la terra per a buscar-lo. Mentre l’intentaven trobar, la donzella va morir. Una vegada enterrada, de la seva tomba va brollar una planta fins llavors desconeguda, que el Déu va creure que allí habitava l’esperit de la seva estimada. Des d’aquest moment es va cultivar per tot Orient la planta de l’arròs.

Aquest cereal és un cultiu molt estés i d’on s’alimenten moltes famílies. Una bona collita és símptoma d’un any molt fèrtil. Aquest costum va començar a Europa a l’Edat Mitjana per això a la sortida de la cerimònia els convidats llencen arròs als recent casats amb l’esperança que la parella tingui molts fills. Antigament també es llençaven blat i altres grans en senyal de benestar i per a que no hi hagués carències en la nova llar. Més recentment hi ha la costum de tirar pètals de rosa. Això no se sap d’on vé, potser lo de llençar grans d’arròs és una mica bèstia, imagina’t que li entra una gra a dins l’ull del nuvi...Comença en mal peu el matrimoni!

11è. Per què es produeix la boira?

L’altre dia anava en cotxe a primera hora del matí i em vaig trobar amb una densa boira, cosa que em va fer posar les llums corresponents. Em va cridar molt l’atenció aquest fenomen, ja que no n’havia trobat mai en aquesta zona del Vallés Occidental, sinó que és més pròpia de les zones més baixes com Lleida o Vic. Va ser un pensament que em va marxar ràpid, però la meva copilot igual d’estranyada que jo em va preguntar...I per què es produeix la boira? Davant d’aquesta pregunta un llarg silenci i llavors se’m va encendre el dispositiu d’alarma, i dins del meu cap no parava de ressonar la seva veu....perquè...perquè...perquè... (eco)


No vaig poder dormir aquella nit, així és que em vaig empassar totes les emissions del temps de tv3, vaig estar a punt de trucar al Tomàs Molina i tot. I finalment vaig trobar la resposta de per què es produeix la boira en determinades zones.

I AIXÒ PER QUÈ?

Ens trobem davant d’un fenomen meteorològic aparentment simple, però molt divers. La major part de les boires es produeixen a l’evaporar-se la humitat del terra, la qual cosa provoca l’ascens de l’aire humit que al refredar-se es condensa donant lloc a la formació d’aquests núvols baixos. No a tot arreu hi ha la mateixa boira, així doncs, es classifica segons el tipus de refredament que va donar origen a la condensació. Hi ha la boira de vapor, la boira de gel, però les que més predominen en les zones de Lleida i la que vaig contemplar jo a Sabadell són la boira de radiació i la boira de vall. Aquesta última es forma a les valls, normalment a l’hivern. És el resultat de la inversió de temperatura, causada per l’aire fred que s’assenta a la vall, mentre que l’aire calent passa per damunt d’aquest. És per això que a l’hivern quan a la resta de Catalunya fa sol, a les zones de Lleida hi ha boira. Normalment dura bastant dies. L’altra, la boira de radiació és molt semblant, es dóna quan la temperatura del terra és refreda o quan hi ha molta humitat a les capes baixes del terra. El calor puja cap amunt i es produeix una condensació en l’aire proper al terra, donant lloc a la boira. Normalment aquesta és de curta duració.

En aquests casos les llums que s’utilitzen són les antiboira que són de color groc, ja que aquest color produeix una major dispersió en les partícules d’aigua que la formen.

L’aparició d’aquest fenomen meteorològic és molt perillós, per això en alguns aeroports s’ha intentat combatre la boira a través de l’ús de calor o dispersant partícules de sal en l’aire, la qual cosa ha tingut cert èxit en temperatures per sota dels 0ºC.


Finalment, després de saber això ja vaig poder dormir tranquil•lament...

10è. Per què el mes de febrer té 29 dies?

Aquest passat mes de febrer m’he adonat que només te 29 dies. Pensareu que normalment visc a la lluna, perquè és un fet obvi que sabem des que tenim raó. Però moltes vegades no ens adonem d’una cosa fins que ens afecta de ben aprop. I això és el que m’ha passat, quan l’altre dia un amic meu em va dir que feia 1 any que sortia amb la seva xicota, i jo per felicitar-lo el dia que tocava li vaig preguntar en quin dia ho celebraven, i em va dir que el 31 de cada mes. Jo m’ho vaig apuntar a la ment, però per sorpresa meva quan va arribar el mes de febrer em vaig adonar que no el podria felicitar!! Què fas quan tens alguna celebració el 30 o 31 al febrer? No existeixen aquestes dates! Vaig pensar que era una mica injust pel meu amic i la seva xicota, i com sempre em vaig posar a pensar en per què justament el mes de febrer només te 28 o 29 dies.



I AIXÒ PER QUÈ?

L’origen es situa en la necessitat d’introduir un dia addicional cada quatre anys, amb l’objectiu de sincronitzar la duració del calendari de 365 dies amb el temps real que inverteix la Terra en donar una volta al voltant del sol, que és una mica més, concretament 5 hores, 48 minuts i 46 segons respecte al punt d’equinoci primaveral. Per tant, per això cada quatre anys existeix un 29 de febrer.

Amb tot això abans de la reforma del calendari portada a terme per Juli Cèsar, l’any romà començava al més de març i tenia 10 mesos de 36 dies, més 5 dies dedicats a les festes saturnals. A partir de la reforma juliana, l’any va passar a tenir 12 mesos ( de 30 o 31 dies) incorporant dos mesos, que es van anomenar gener i febrer. Els mesos de 31 dies eren els imparells: març, maig, cinquè, setè, novè i gener. I els de 30 eren els parells: abril, juny, sisè, vuitè i desè. Al febrer li van correspondre 29 per a obtenir els 365 dies. A Juli Cèsar se li va brindar l’honor de designar un mes amb el seu nom, i l’escollit va ser el cinquè mes, que a partir de la reforma juliana es va anomenar Juliol. El seu fill adoptiu, Juli Cèsar octavià, que va ser designat emperador amb el títol de “augustus”, va assumir el poder absolut donant origen a l’Imperi Romà. Al seu honor es va anomenar agost al mes sisè, però donat que el mes només tenia 30 dies i no podia ser que l’emperador augustus tingués un mes amb un dia menys que el seu pare, ho van resoldre agregant un dia mes que van treure del ultim mes, passant febrer de tenir 29 dies a tenir-ne 28.

9è. Per què s'ha originat el mite de l'existència de les sirenes?

Si sou dels que us ha marcat la pel·lícula la Sirenita com a mi, us farà molta pena descobrir que en realitat aquests éssers han sorgit de la imaginació i que en realitat no existeixen. Ens mostren a aquests éssers mitològics com a personatges meitat dona meitat peix. Les quals es caracteritzen per la seva bellesa i per tenir una veu celestial que atrau als navegants fent-los perdre el rumb. Hi ha moltes llegendes sobre les sirenes, una d’elles explica que en el passat eren humanes i que van ser convertides en peix per poders desconeguts, potser com a càstig a alguna cosa. Però lluny de llegendes mitològiques, on entren en joc càstigs, herois, deus...m’he interessat per una versió més real. Tot això m’ha fet pensar en l’origen de les sirenes i en per què es va començar a parlar d’aquests éssers.

I AIXÒ PER QUÈ?

Diuen que tres mesos després de que Colón descobrís el Nou Món, el quadren de bitacora va registrar: “El dia previ, quan l’almirant va anar al riu de l’Or, va veure a tres sirenes en la superfície del mar. No eren boniques com es pinten, encara que tenien alguna cosa a la cara d’humanes”. Avui en dia es sap que les mítiques ninfes que durant segles van alimentar les llegendes dels navegants no eren sinó fruit de la seva imaginació, que confosa per la bruma marina, va donar apariència humana a petits grups de Manatíes. Molt desencaminats no anaven, ja que les femelles d’aquests herbívors no només tenen una cua aplanada en forma de cullera (similar a la que es suposava d’aquelles figures), sinó que a més a més tenen pits amb els que amamanten a les seves cries agafant-les amb les extremitats anteriors , de la mateixa manera que una dona fa amb el seu nadó. També és possible que al mite hi contribuís el seu mitjà de comunicació, uns sons de freqüència curta perceptibles per l’oïda humana i que es van poder interpretar com a cants de sirena. Aquest animal és de moviment lent i passa la major part del temps flotant a la superfície. Aquest conjunt de circunstàncies va fer possible que els mariners confonguessin un animal marí amb una dona peix d’una encisadora veu.
Tot i això encara hi ha qui diu que si que existeixen i que encara diria més, les han vist alguna vegada. Estaré atenta aquest estiu quan vagi a la platja!

8è. Per què acostumem a donar la mà dreta?

Són actes inconscients que no ens adonem que els fem, que formen part de nosaltres, de la nostra socialització. Normalment quan saludem formalment a algú solem allargar el braç dret tot apretant la mà. Ni tan sols ens parem a pensar racionalment...quina mà li hauria de donar? El que potser sí que ens posem a pensar és si li donem la mà, li fem dos petons, en algun cas més íntim una abraçada... La manera en que saludem a algú diu molt, i mostra molt com serà la relació a partir d’aquella salutació. Si oferim la mà es tracta d’una relació formal, més freda, en molts casos algú dels dos vol obtenir alguna cosa de l’altre: com per exemple, feina, un crèdit al banc... Si anem avançant podem pensar més en donar dos petons, cosa que no queda tant freda, en un intent d’aproximació. Després ja venen les abraçades o mostres d’afecte més...diguem-ne que ofereixen més contacte corporal. I un exemple molt típic és aquell que quan ets adolescent ( o no tant) has lligat amb alguna persona a la discoteca, i al dia següent heu quedat per tornar-vos a veure ... i a l’hora de trobar-vos penseu i ara que faig? Li dono un petó a la boca o li faig dos petons? Bé, la noia de fet, no ho pensa a l’hora de trobar-se amb ell, sinó que porta tota la nit pensant en aquest moment i en què és el que hauria de fer. I quan arriba el gran moment, llavors la noia sol pensar...i això què vol dir? I torna a estar tota la nit pensant! Però anant al tema de la pregunta d’avui, a mi m’intriga descobrir que normalment donem la mà dreta.


I AIXÒ PER QUÈ?

Es veu que la costum de donar la mà es va establir a Occident. Prové de fa molts segles quan els homes acostumaven a anar armats. Quan un home volia demostrar la seva amistat o agraïment a un altre, tirava la seva arma i oferia la seva mà dreta com a símbol de la seva bona fe. Els àrabs, per exemple, donen la mà dreta perquè amb l’esquerra es netegen el cul. De fet, és un acte de mala educació donar la mà esquerra. Així doncs...nosaltres també ens retem el cul amb la ma esquerra? Més val no pensar-hi massa...
La mà esquerra sempre ha tingut fama de maligna per allò d’associar-la al diable. Ens saludem amb la mà dreta i en molts pobles s’utilitza l’esquerra només per a activitats brutes, un convidat s’asseu a la dreta de l’amfitrió, a l’església es dóna la comunió amb la mà dreta i la Bíblia ens presenta a Déu com a dretà i al diable com a esquerrà.

Com a curiositat direm que en qüestions de saludar podem trobar moltes formes diferents de fer-ho. Per exemple els esquimals es freguen els nassos, els japonesos es fan una reverència sense contacte físic, els europeus solem donar-nos un petó o dos a la galta, els americans només es donen la mà, en la zona de Rússia donen tres petons a la boca, a llatinoamèrica és més comú donar-se un petó a la galta i en molts països asiàtics la salutació és una lleu reverència amb les mans juntes.

7è. Per què celebrem Sant Valentí?

Dijous passat va ser Sant Valentí, el dia dels enamorats. És un dia en que tothom et felicita (en el cas de tenir parella) i no paren de dir-te que t’estimen. I sinó en tens, tothom es compadeix de tu, però et diuen que segur que algun dia t’arribarà i que el príncep blau t’està esperant per a declarar-te el seu amor. I tu penses, amb cara de resignació,...sí potser és que ve amb l’AVE, i amb una mica de sort el dia 20 te’l trobes sota el teu balcó fen-te una declaració d’amor.
Però per Sant Valentí ens trobem sempre davant de dues postures: les persones que ho celebren, i les persones que no. Les que ho celebren, no cal dir-ho s’omplen la boca i les orelles de “t’estimo” i de regals. I les que no ho celebren, a la que algú els hi diu feliç dia de... ja tenen el discurset a la punta de la boca i et venen amb allò de … “crec que és un simple negoci que no té res de tradició, no com Sant Jordi. Si realment estimes una persona, li has de poder fer regals quan vulguis, no només aquest dia". I és cert, no ens hem de marcar un dia al calendari per dir t’estimo, o per dir t’odio, o per anar al bany…però l’ésser humà és un animal de tradicions, i jo com a curiosa que sóc vaig més enllà i em pregunto d’on ve aquesta bonica tradició. Per Sant Valentí és diu t’estimo i es celebra l’amor de dos enamorats, però...

I AIXÒ PER QUÈ?

Hi ha diverses versions. Una és que en els països nòrdics durant aquestes dates és quan s’aparellen els ocells, i s’associa aquest període com un símbol d’amor i creació.
Alguns creuen que és una festa cristianitzada del paganisme, ja que en l’antiga Roma es realitzava l’adoració al Déu de l’amor (Eros o Cupido). En aquesta celebració es demanaven els favors del Déu a través de regals o ofrenes per així trobar a l’enamorat ideal.
També, fa molts segles, era tradicional a Anglaterra la “festa dels Valentinus”, on s’escollien a homes i dones per a que formessin parella.
El fet, és que Valentí va ser un sacerdot cristià que va decidir casar a les parelles sota el ritual cristià d’amagat dels romans, ja que en l’època del Segle III es prohibia el matrimoni entre els soldats ja que es creia que els homes solters rendien més en el camp de batalla que els homes casats, perquè no estaven emocionalment lligats a les seves famílies. Va adquirir fama per aquest fet, però no era ben vist i el van acabar executant el dia 14 de febrer.
És cert que a Catalunya Sant Valentí no te el ressò d’altres països, ja que la majoria dels catalans celebrem la festa dels enamorats per Sant Jordi. Com que la tradició diu que el 14 de febrer els ocells s’aparellen, va ser costum a Catalunya relacionar Sant Valentí com a patró dels caçadors d’ocells, i és per això que durant tot aquest dia tenien prohibit matar-los. Una de les poblacions amb força devoció a Sant Valentí havia estat Ribes de Freser, on hi ha uns goigs dedicats al sant que el relacionen també com a protector perquè no caiguin pluges torrencials. Hi ha refranys típics d’aquest dia relacionats amb la meteorologia i la natura com aquests: "Per Sant Valentí els vents aquí", "Per Sant Valentí floreix el romaní" o "Per Sant Valentí la garsa puja al pi".

6è. Per què es diu "ets més xulo que un vuit"?

Potser no l’heu sentit massa, de fet la frase i el significat tindria més sentit en castellà. “Eres mas chulo que un ocho” és una expressió que s’utilitza quan et refereixes a que una persona és molt xula, que te molta xuleria.
En un primer moment pots pensar... què te a veure tenir xuleria amb el número vuit? Potser te a veure amb aquells dibuixos animats que sortien tot de números i un ratolí i cada un tenia una caracterització diferent. Però ara que ho recordo el número 8 era un tipus grassonet que només pensava en menjar i dormir, per tant...de xuleria poca!
Haurem d’investigar per un altre cantó aquest número 8, i em sembla recordar que més aviat te a veure amb transports públics. No us espanteu que no te res a veure amb rodalies, regionals ni tot el que això comporta, com poden ser retrassos, avaries... El que m’ha vingut a la memòria és un tramvia amb el número 8, i crec que això pot tenir relació amb la nostra investigació sobre la xuleria.


I AIXÒ PER QUÈ?

Anem a teletransportar-nos. L’inici d’aquesta frase ens situa a Madrid, ja que antigament hi havia un tramvia que arribava fins on es celebrava la berbena de San Isidre. Aquest tramvia era el número vuit i tots els seus ocupants anaven vestits de “chulapos” i “chulapes”, que eren uns vestits típics de Madrid. Per aquesta raó es va començar a dir la frase “eres más chulo que el ocho”. En relació amb el tramvia amb la numeració 8. Amb el pas dels anys el tramvia ha desaparegut, però l’expressió ha sobreviscut i hi ha molta gent que l’utilitza, almenys a Madrid!
Hi ha una altra versió més científica sobre l’origen de la frase feta. Té un significat més aviat matemàtic, i diu que la frase continua amb “ que de pie vale ocho y acostado infinito” en referència al símbol infinit que s’utilitza en les matemàtiques. Clar, clar....a veure qui és més xulo que l’infinit eh!? A més l’infinit és un numero que sempre m’ha fet molta ràbia. Per exemple, la típica conversa de dos enamorats:
- T’estimo molt!
- Jo més
- No tonto, jo més que tu!
- Doncs jo infinit!
I ara que li dius?? Quina ràbia! Què vol dir això d’infinit? A més, és com dir calla ja! pq. després d’infinit ja no pots dir res més. Però sempre hi ha el típic que acaba dient ...doncs jo infinit al quadrat! I ja l’hem liat altre cop!
D’aquí la xuleria de l’infinit segons els matemàtics, adaptada a la meva versió perque ningú és més xula que jo!
Us podeu quedar amb la versió que més us agradi, si sou més de tradicions i de mitjans de transport, os si sou més científics. Per cert, algú sap alguna altra versió? No se ja posats...