9è. Per què s'ha originat el mite de l'existència de les sirenes?

Si sou dels que us ha marcat la pel·lícula la Sirenita com a mi, us farà molta pena descobrir que en realitat aquests éssers han sorgit de la imaginació i que en realitat no existeixen. Ens mostren a aquests éssers mitològics com a personatges meitat dona meitat peix. Les quals es caracteritzen per la seva bellesa i per tenir una veu celestial que atrau als navegants fent-los perdre el rumb. Hi ha moltes llegendes sobre les sirenes, una d’elles explica que en el passat eren humanes i que van ser convertides en peix per poders desconeguts, potser com a càstig a alguna cosa. Però lluny de llegendes mitològiques, on entren en joc càstigs, herois, deus...m’he interessat per una versió més real. Tot això m’ha fet pensar en l’origen de les sirenes i en per què es va començar a parlar d’aquests éssers.

I AIXÒ PER QUÈ?

Diuen que tres mesos després de que Colón descobrís el Nou Món, el quadren de bitacora va registrar: “El dia previ, quan l’almirant va anar al riu de l’Or, va veure a tres sirenes en la superfície del mar. No eren boniques com es pinten, encara que tenien alguna cosa a la cara d’humanes”. Avui en dia es sap que les mítiques ninfes que durant segles van alimentar les llegendes dels navegants no eren sinó fruit de la seva imaginació, que confosa per la bruma marina, va donar apariència humana a petits grups de Manatíes. Molt desencaminats no anaven, ja que les femelles d’aquests herbívors no només tenen una cua aplanada en forma de cullera (similar a la que es suposava d’aquelles figures), sinó que a més a més tenen pits amb els que amamanten a les seves cries agafant-les amb les extremitats anteriors , de la mateixa manera que una dona fa amb el seu nadó. També és possible que al mite hi contribuís el seu mitjà de comunicació, uns sons de freqüència curta perceptibles per l’oïda humana i que es van poder interpretar com a cants de sirena. Aquest animal és de moviment lent i passa la major part del temps flotant a la superfície. Aquest conjunt de circunstàncies va fer possible que els mariners confonguessin un animal marí amb una dona peix d’una encisadora veu.
Tot i això encara hi ha qui diu que si que existeixen i que encara diria més, les han vist alguna vegada. Estaré atenta aquest estiu quan vagi a la platja!

8è. Per què acostumem a donar la mà dreta?

Són actes inconscients que no ens adonem que els fem, que formen part de nosaltres, de la nostra socialització. Normalment quan saludem formalment a algú solem allargar el braç dret tot apretant la mà. Ni tan sols ens parem a pensar racionalment...quina mà li hauria de donar? El que potser sí que ens posem a pensar és si li donem la mà, li fem dos petons, en algun cas més íntim una abraçada... La manera en que saludem a algú diu molt, i mostra molt com serà la relació a partir d’aquella salutació. Si oferim la mà es tracta d’una relació formal, més freda, en molts casos algú dels dos vol obtenir alguna cosa de l’altre: com per exemple, feina, un crèdit al banc... Si anem avançant podem pensar més en donar dos petons, cosa que no queda tant freda, en un intent d’aproximació. Després ja venen les abraçades o mostres d’afecte més...diguem-ne que ofereixen més contacte corporal. I un exemple molt típic és aquell que quan ets adolescent ( o no tant) has lligat amb alguna persona a la discoteca, i al dia següent heu quedat per tornar-vos a veure ... i a l’hora de trobar-vos penseu i ara que faig? Li dono un petó a la boca o li faig dos petons? Bé, la noia de fet, no ho pensa a l’hora de trobar-se amb ell, sinó que porta tota la nit pensant en aquest moment i en què és el que hauria de fer. I quan arriba el gran moment, llavors la noia sol pensar...i això què vol dir? I torna a estar tota la nit pensant! Però anant al tema de la pregunta d’avui, a mi m’intriga descobrir que normalment donem la mà dreta.


I AIXÒ PER QUÈ?

Es veu que la costum de donar la mà es va establir a Occident. Prové de fa molts segles quan els homes acostumaven a anar armats. Quan un home volia demostrar la seva amistat o agraïment a un altre, tirava la seva arma i oferia la seva mà dreta com a símbol de la seva bona fe. Els àrabs, per exemple, donen la mà dreta perquè amb l’esquerra es netegen el cul. De fet, és un acte de mala educació donar la mà esquerra. Així doncs...nosaltres també ens retem el cul amb la ma esquerra? Més val no pensar-hi massa...
La mà esquerra sempre ha tingut fama de maligna per allò d’associar-la al diable. Ens saludem amb la mà dreta i en molts pobles s’utilitza l’esquerra només per a activitats brutes, un convidat s’asseu a la dreta de l’amfitrió, a l’església es dóna la comunió amb la mà dreta i la Bíblia ens presenta a Déu com a dretà i al diable com a esquerrà.

Com a curiositat direm que en qüestions de saludar podem trobar moltes formes diferents de fer-ho. Per exemple els esquimals es freguen els nassos, els japonesos es fan una reverència sense contacte físic, els europeus solem donar-nos un petó o dos a la galta, els americans només es donen la mà, en la zona de Rússia donen tres petons a la boca, a llatinoamèrica és més comú donar-se un petó a la galta i en molts països asiàtics la salutació és una lleu reverència amb les mans juntes.