5è. Per què es van inventar els premis Nobel?

Quantes vegades hem vist a la televisió o escoltat a la ràdio allò de... “el premi Nobel de la Pau ha estat aquest any per...!” (so de tambors) i hem comentat a la sobretaula que qui és aquesta senyora i que potser s’ho mereixia algú altre. Per exemple, la meva àvia! Sí, potser em direu que a la meva àvia no la coneix ningú, però que ha fet la “fulanita” que no hagi fet la meva àvia per la Pau? Que sinó fos pq. ens separava quan el meu germà i jo ens barallavem... En fi, que el que vull dir és que a vegades no sabem ben bé perquè se’ls atribueixen aquests premis a algunes persones. Simplement és un dels tants premis que donen. Direu es que s’aborrien...i mira anem a donar premis!
Després de fer una glopada més de la menta-poleo que t’estàs prenent surt el setciències del teu germà i et diu que existia un senyor que es deia Nobel i que per això otorguen aquests premis. I tu, que ets més gran que ell i te les dones de més intel·ligent li dius....si germanet, però...

I AIXÒ PER QUÈ?

A molts ens sona això del senyor Nobel (que no és precisament el de la marca de tabac) però queden molts interrogants a l’aire. Primerament, els premis Nobel se’ls entreguen a persones que hagin fet investigacions o que hagin fet contribucions notables a la societat (com la meva àvia). La idea va ser d’un tal Alfred Nobel, científic suec, que va crear molts invents. Però es va fer famós quan va inventar la dinamita, i innocent d’ell va pensar que resultaria molt útil pel sector de la mineria. No obstant, no va tenir en compte que hi ha personetes que tenen unes idees més recargolades que les seves, i a l’hora de la veritat la dinamita es va utilitzar per a la guerra. Que dius ser inventor per això ja és tenir collons la cosa! Nobel, defraudat per haver causat tant de mal amb el seu invent, va decidir que part de la seva fortuna fos entregada als científics de diferents àrees com la medicina, la física, la literatura i totes aquelles persones destacades que treballessin a favor de la pau, atorgant-los-hi un premi que portés el seu nom.

Així doncs, la primera cerimònia d’entrega dels Premis Nobel es va celebrar a Estocolm l’any 1910. I a partir d’aquí cada any es celebra una cerimònia en aquesta ciutat, justament el dia que Alfred va morir, el 10 de desembre. Només hi ha una excepció, i es que el Premi Nobel de la Pau es realitza a Oslo. (la meva àvia es va queixar i va dir que li queia més a prop).
També hi ha rumors que hi havia un matemàtic que li posava les banyes amb la seva dona, i per això no existeix el premi Nobel de matemàtiques. Dius resentiment? Venjança? Vigileu, no ho proveu mai, i si ho proveu no ho digueu! Que ja veieu quines poden ser les conseqüències....quedar-se sense un Premi Nobel!

4rt. Per què ens vestim de color negre en els funerals?

Us heu plantejat mai anar vestits de color rosa fosforescent en un funeral? O d’un color vermell apagat? Oi que no? Curiosament des de que tenim memòria hem aprés que quan es vetlla a un mort s’ha d’anar vestit de color negre o colors foscos. A més, ara ja s’ha perdut la tradició, però en temps de les nostres àvies l’època del dol durava des de l’enterrament fins passat un any. I mentre durava aquest període de temps havies de respectar una sèrie de normes lligades al dol pel difunt.
D’una altra banda, el color negre significa absència de color, ens duu a sensacions tristes, apagades...mortes? Podem pensar que te molt a veure amb la manera que la nostra societat percep la mort i la idea que tenim quan una persona es mor. Hi ha tribus que fan festes, i nosaltres ho veiem més com una pèrdua. D’aquesta manera, podem pensar en utilitzar el color negre per no manifestar emocions alegres davant la pèrdua de la persona estimada. Però en realitat no és ben bé així, una altra tradició és la que ens diu que hem de vestir de negre.

I AIXÒ PER QUÈ?

L’antiga costum de vestir de negre als funerals, molt extesa en tota la cultura occidental, pretén significar una manifestació de respecte cap al difunt. No obstant, la procedència de la tradició no està tan clara. Diferents estudis antropològics coincideixen en senyalar com el seu possible origen a la por ancestral dels vius a ser posseïts per l’esperit dels morts. Així, els homes primitius pintarien en els ritus funeraris els seus cossos de negre per a impedir, al quedar camuflats, que l’anima del mort trobés un cos on assentar-se.
Aquesta hipòtesis es veu corroborada pel fet que els habitants de certes tribus africanes actuals es cobreixin per cendres blanques en els funerals, amagant així el color negre de la seva pell a la vista d’ànimes perdudes. Una cosa semblant succeeix també a l’Índia, on tradicionalment el color del dol és blanc, en contraposició a la pell morena dels seus natius.

Així doncs, quan anem a un funeral hem d’amagar-nos de les ànimes del morts? Conseqüentment el dia dels difunts, quan totes les famílies van al cementiri per posar flors als seus estimats haurien d’anar de negre, perquè en quin lloc hi ha més ànimes que en un cementiri? Sigui com sigui, sembla que les tradicions es van perdent i cada vegada es respecta menys el fet de portar roba negra. Això vol dir que cada vegada estem més posseïts per ànimes que busquen tornar la terra a través del nostre cos?? Potser que anem a preguntar-li aquestes qüestions a l’Iker Jiménez, però jo per si de cas avui m’he vestit tota de negre, digueu-me supersticiosa...

3r. Per què els cirurgians es vesteixen de verd?

Quan anem a un hospital ens quedem meravellats, atònits de la netedat que hi ha i fins i tot que s’hi respira. Però és mentida! Tot és un truc. El fet que les consultes i hospitals estiguin pintats de color blanc fa que ens produeixi una sensació de netedat, frescor i tranquil·litat. Però si fem la prova “del algodón” veurem que no és així! Si fos d’un altre color podríem veure la brutícia que s’acumula per les cantonades... Però això de les estratègies dels colors passa a molts llocs, sinó mireu els cirurgians. Podent anar de blanc i transmetre aquesta sensació de frescor i netedat es vesteixen de verd.

I AIXÒ PER QUÈ?

Les infermeres sempre han portat uniforme blanc. Aquest color és el símbol de la puresa i a més és pràctic per tot el referent a la sanitat, ja que delata ràpidament qualsevol tipus de brutícia. Com seria de lògica, els cirurgians també van adoptar el color blanc en la pràctica mèdica. Però al 1941 un metge il·luminat que s’avorria va decidir que el contrast de la sang amb el blanc de l’uniforme era bastant repulsiu i massa gràfic. Al cap i a la fi tots sabem el que s’hi fa en una sala d’operacions, però aquest devia ser una mica hipocondríac, d’aquells que al veure (amb v) sang es maregen. Per a reemplaçar el color de la seva roba de treball va escollir un verd espinac que neutralitzava la brillantor i el contrast de la sang vermella. Que jo crec que també podia haver escollit un vermell taronjós, no? D’acord...potser no hauria estat adient per una consulta mèdica o una sala d’operacions, però es que jo amb els colors no he tingut mai massa bon gust.
Al final de la Segona Guerra Mundial va canviar la il·luminació de les sales d’operacions (això si que no em pregunteu per què), i la majoria de cirurgians van optar per un verd més difús. En l’actualitat s’utilitza un tipus de blau amb un gran contingut de gris. La raó està en que aquest nou color ressalta més en els monitors de vídeo, amb el que els estudiants segueixen les intervencions per aprendre les diverses tècniques de cirurgia.
Així, com veieu, el color que s’escull en l’uniforme d’una professió no és per què sí. Els metges van de verd, les metgesses de blanc, els toreros porten la capa vermella, els mecànics el mono blau... I també és cert que cada color l’associem amb un sentiment, així doncs amb quin color associeu els polítics? Jo amb el gris, i quin sentiment us provoca el gris? Bé, per avui ho deixem aquí, aquestes són unes altres qüestions!

2n. Per què els pirates porten arracades?

A Occident, durant tot el segle XX en el primer que pensaven les àvies quan un nadó naixia era en el bateig, i si era nena en posar-li arracades. I jo penso, quin mal pobra criatura! Que potser no ens diferenciem els nens de les nenes que cal fer una perforació a l’orella només néixer? En aquests anys aquesta pràctica es va quedar reduïda a una simple perforació dels lòbuls de les orelles, però si ens remuntem a passats llunyans veiem com anaven molt més enllà. Veniu amb mi?

Per exemple en la Roma dels centurions, els membres de la guàrdia del Cèsar portaven anelles als mugrons com a mostra de virilitat i coratge. Entre les noies de l’alta societat victoriana també era comuna aquesta pràctica amb la finalitat de realçar el volum dels seus mugrons. El melic anellat era un signe de l’antiga reialesa egípcia i prohibida a tots aquells que no fossin nobles. I també qui no ha vist el típic documental del canal 33 en el que les dones de l’Índia porten una anella al nas des de ben petites o les típiques pel·lícules de pirates on tots porten anelles a les orelles.

I AIXÒ PER QUÈ?

Durant els segles XVIII i XIX viatjar en vaixells de vela no era gens fàcil. Molts d’aquests viatges comportaven series dificultats, en especial les rutes que passaven pel Cap de “Hornos” que està situat en l’extrem meridional d’Amèrica del sud, conegut en aquella època com el cap de les tempestes, on els huracans, pluges, nevades, entre altres fenòmens meteorològics posaven en perill la vida dels tripulants. Els naufragis estaven a l’ordre del dia, de fet ben pocs eren els que aconseguien sobreviure. Per això es va convertir en un símbol de sort haver aconseguit creuar aquell infern, i els mariners, comerciants, pirates i corsaris, orgullosos d’allò, i perquè l’aventura quedés reflectida per a tota la vida, es penjaven en una de les orelles una arracada en forma d’anella. També s’aplicava el mateix ritual quan es passava pel cap de Bona Esperança al sud d’Àfrica i al cap de York a Oceania.
Es diu que el pirata anglès Drake va ser el primer en creuar l’estret de Magallanes i el primer anglès en donar la volta al món al 1580.

1r. Per què quan celebrem el nostre aniversari posem i bufem les espelmes?

Una vegada a l’any celebrem que hem posat els peus en aquesta terra, bé de fet posar els peus no és el primer que fem...però és un dir. El que queda molt bonic és dir que cada vegada que complim anys celebrem que hem donat, per exemple, 21 voltes al voltant del sol. I quan passa aquest estrany fenomen solem fer una festa amb un pastís i espelmes.

I AIXÒ PER QUÈ?

Es diu que la tradició ve dels grecs, tot i que hi ha diverses versions (com tot a la història!). Es creu que a Grècia tenien la costum d’oferir dolços rodons a Artemisa, la Deessa de la lluna, en els quals es col·locaven espelmes que els adeptes bufaven perquè el fum ascendís fins a la Deessa i així arribessin les seves plegaries o peticions. El cercle d’espelmes formava part d’un ritual que protegia a la persona homenatjada dels mals esperits durant un any. Això va causar que durant anys l’església catòlica considerés que la celebració de l’aniversari era un ritual pagà. El que solem fer és dir que abans de bufar les espelmes es pensi un desig, i si s’apaguen totes de cop es pot complir.

Aquesta tradició no s’ha conservat al llarg dels anys, de fet després del grecs van ser els camperols alemanys de l’edat mitjana qui la van recuperar a través d’un tipus de celebració anomenada Kinderfeste, realitzada especialment a un nen o nena. Començava a la matinada i les espelmes es treien i es mantenien enceses durant tot el dia. Hi ha llegendes urbanes que diuen que un cop bufades les espelmes s’han de deixar consumir en un lloc segur i després observar el dibuix que hi queda representat. Vindrà d’aquesta tradició alemanya? En tot cas el nombre d’espelmes era igual al dels anys que complia el nen o nena, més una, que representava la “llum de la vida”.

Es diu també que el dia del teu aniversari és el dia més fosc, el dia més baix energèticament. Per això algunes persones posen una espelma durant tot el dia per a que porti llum al protagonista de la jornada.

Una cosa curiosa és que el folklore de l’aniversari alemany tenia una altra costum que avui en dia s’ha perdut. Hi havia un gnom barbut que feia uns obsequis addicionals als nens que s’havien portat bé. I a principis del segle XX encara es venien ninotets que representaven aquest personatge.